"Una oportunitat per a la classe treballadora, l'oportunitat amb la classe treballadora"

Els drets socials no neixen de les institucions sinó de les mobilitzacions. Els drets civils col·lectius no neixen de parlaments sinó de la desobediència civil i la capacitat dels pobles per mobilitzar-se.

El proper 1-0 se’ns crida a participar en una votació que podrà plasmar el nivell de suport que té la construcció d’un Estat independent al Principat en forma de república. La República catalana no es construirà en un acte de formalitat institucional; només podrà ser realitat fruit de processos de mobilització i construcció de contrapoders reals als actualment existents. Lluny d’una visió en la que l’opinió d’elits econòmiques i polítiques són determinants, els processos només tenen una naturalesa de ruptura quan es fan efectius amb la participació conscient de la majoria de la societat. Hem de recordar que a dia d’avui la majoria continua sent la classe treballadora i, en aquesta realitat, únicament la seva participació podrà fer efectiu un procés de construcció d’una República catalana.

Igual que diem que la República catalana només serà amb la classe treballadora, afirmem que la construcció de la mateixa és una oportunitat per a la classe treballadora. El trencament amb el Règim del 78 en la seva realitat laboral (únicament dos drets laborals com a fonamentals i Pactes de la Moncloa) obre el pany per a la construcció d’un Estat més social i la reversió de les retallades dels darrers anys.

Hi ha dos elements que faciliten que la nova República pugui ser una realitat política amb més drets laborals. El primer el configuren les característiques i el nivell d’organització del moviment obrer i el moviment sindical al Principat. La classe treballadora catalana ha demostrat al llarg de la Història (i també en l’actualitat) un gran nivell de combativitat i d’organització el que ha suposat una aportació fonamental per la conquesta de drets tant socials com civils. No es tracta pas de fer la nostra guerra separant-nos de la classe treballadora espanyola o francesa, al contrari la conquesta de drets en qualsevol territori del món juga un paper positiu en els països del seu entorn, més si tenim en compte els lligams històrics, familiars i organitzatius amb els treballadors i les treballadores més propers geogràficament. El segon element serà el nivell de participació popular en el procés constituent i la discussió que hi haurà al voltant del que cal considerar drets laborals fonamentals així com les bases d’un nou codi del treball. La representació institucional del Principat facilita que les peticions i reclamacions avançades en dret laboral puguin transformar-se en llei, és a dir, una majoria política a les institucions que permetria recuperar drets i una república més social que l’actual Estat espanyol.

Ens trobem així amb una realitat per la qual l’efectivitat de la construcció de la República necessita de l’aportació i implicació de la majoria de la classe treballadora i alhora que aquest procés, que no pot ser tancat, secret ni fruit de pactes d’elits, aporti una nova realitat de drets laborals. Els treballadores i les treballadores prendran un fort compromís amb la independència només si aquesta representa un avenç en els drets socials i una potencial millora en la seva qualitat de vida. Pel contrari, no esperem que la classe treballadora surti massivament en defensa del nova república, davant d’una eventual repressió de l’Estat espanyol, si seguim sotmesos al jou econòmic i social de la Troika.

Des d’alguns sectors del sindicalisme ja s’està treballant en una Carta de Drets Socials de Catalunya; li correspon al món sindical identificar els elements que n’hauríem de formar part però ja en podem avançar alguns necessaris: derogació de les contrareformes laborals de l’Estat espanyol, mesures per la igualtat efectiva de gènere, igualtat retributives entre empreses principals i contractistes, recuperació de la gestió pública dels serveis públics, l’opció a la readmissió en cas d’acomiadament, increment del salari mínim i limitació de la contractació temporal. Igual de cabdal i necessària resulta una regulació democràtica del dret de negociació col·lectiva i de vaga. Que aquests drets es transformin en realitat dependrà de l’existència de mobilitzacions respecte als mateixos així com que les forces polítiques representants del neoliberalisme no tinguin un paper determinant en el nou escenari institucional.

El simple exercici d’avançar en una organització política més democràtica (república vs monarquia) i de respectar les nacions (república catalana vs Estat unitari hereu del franquisme) és un element més que suficient per lluitar per una república. Però la majoria de la classe treballadora és pragmàtica i està disposada a lluitar si observa que això es una garantia de futur digne. Que l’alliberament nacional i social són indestriables no és una frase feta o consigna. És un fet i qui no l’entengui no serà capaç de copsar la importància real de les possibilitats que representa aquest moment històric.

Vidal Aragonés.

Advocat laboralista del Col·lectiu Ronda. Professor de Dret del Treball de la UAB.

Per una República cooperativa, social i solidària

Quin ha de ser el model socioeconòmic de la República catalana? Si entenem que fundar una república no ha d’ésser un procés exclusivament formal, sinó que ha d’encarar qüestions materials fonamentals per la reproducció ampliada i transformadora de la vida, aquest és un dels debats importants a abordar al llarg del procés constituent. Sobirania és, sobretot, preguntar-nos i decidir com volem afrontar col·lectivament la satisfacció de les necessitats econòmiques, socials i culturals dels i les habitants del nostre país.

De quins recursos naturals i socials disposem? Com volem transformar-los, preservar-los, gaudir-los? Què entenem per riquesa? Com volem (i podem) cuidar-la, produir-la, distribuir-la? Quines relacions de propietat estem disposats a consentir? Quin treball productiu i reproductiu volem afavorir? Quin rol atorguem a l’Estat, al Mercat, al Patriarcat, a la Cooperació Social, a l’hora de produir béns i serveis que sostinguin dignament la vida?

Quin pes polític, doncs, han de tenir en el conjunt del procés econòmic, l’administració pública, el capital privat, el treball assalariat, l’activitat cooperativitzada, les tasques de cura, l’acció comunitària? Ens abandonem a la mà invisible de l’intercanvi mercantil, tan eficaç –diuen- com poc equitativa? Confiem en la redistribució estatal, que pal·lia desigualtats i blinda jerarquies? Ens atrevim a la reciprocitat solidària, construint un nosaltres socioeconòmic i confiant tothora en que no serem traïts? Seguim naturalitzant el treball reproductiu, esclavitzant les dones a la ideologia de l’amor domèstic; o bé el mercantilitzem, alleujant-nos nosaltres i descarregant-lo en les altres (les migrants, les pobres); o bé aprenem a col·lectivitzar-lo entre tots i totes? Fem emergir, complementàriament, una economia comunitària del compartir, no monetària i basada en vincles socials, contra el parasitisme lucratiu de certa economia “col·laborativa” del capital?

Els interrogants són nombrosos, per la diversitat de formes econòmiques presents en la societat. En tot cas, si volem que la nova República no es fonamenti en els pressupòsits econòmics de la vella autonomia, hem d’empènyer el debat i ampliar la sobirania política a la possibilitat de sobirania econòmica. Problematitzar doncs l’Economia: lluny de ser una ciència única i objectiva, és el conjunt de decisions polítiques i ètiques que, en l’àmbit dels recursos, articulen conflictivament els interessos de les diferents classes socials.

En el debat constituent, doncs, i en la seva traducció normativa (Constitució de la República catalana), s’ha de reconèixer en primer lloc la pluralitat econòmica amb que ja fem front les nostres necessitats. I en segon lloc, s’ha de dirimir políticament i èticament com fem bascular els diferents àmbits econòmics, orientant-los al bé comú i a la democràcia econòmica i social.

A més, si volem sostenir materialment la sobirania del poble català i facilitar l’autoorganització socioeconòmica de les classes populars, cal el reconeixement i foment constitucional d’una nova Economia Social i Solidària. Això és, impulsar una nova estructura socioeconòmica amb major centralitat de les iniciatives col·lectives, cooperatives, associatives, mutualistes i comunitàries, que incentivin la propietat social dels mitjans de producció, consum, distribució i estalvi, s’administrin amb una gestió participativa i democràtica, i que assentin les bases per a limitar i/o abolir el lucre, tot promovent la socialització de l’excedent.

Ivan Miró. Article publicat a La Directa.