Feminismes com a brúixola

Davant el present moment polític, i amb un referèndum a tocar que pot iniciar una etapa de procés de ruptura amb l’actual model social, econòmic i polític; nosaltres, les dones, som i serem sempre una peça clau.

Sabem que aquest sistema autonomista no pot comportar l’obtenció del dret a una vida digna per les classes populars i menys per les dones. I la història ens avala. I què en podem esperar d’aquest règim del 78, fill del franquisme i del qual se’n genera tota la seva estructura institucional? Un règim que obeeix els interessos de la banca i les elits? Fa molts anys que veiem com el govern central dicta i els poders autonomistes en són còmplices i partícips de les polítiques de retallades i de privatitzacions. A dia d’avui, tenim unes institucions còmplices de cadascuna de les violències que patim en la nostra quotidianitat, ja sigui al carrer, a la feina o a casa, i fins i tot al llit, ja sigui tant per acció o complicitat com per omissió o immobilisme.

Els mateixos que actualment es troben al govern espanyol són els qui, davant l’aprovació de la llei d’igualtat, que tampoc no assegurava una solució real per millorar la situació de desigualtat i violència que vivim les dones, la va portar a recurs al Tribunal Constitucional. Unes institucions que de la mà dels mitjans de comunicació i els cossos de seguretat, davant la xacra estructural més gran i irreversible de totes les violències que patim; els feminicidis, els assassinats de les dones pel fet de ser dones, callen i ens silencien tractant-los com casos aïllats. I diem que són unes institucions responsables perquè per exemple, a la Comunitat Autònoma de Catalunya, el 60% de les peticions d’ordres de protecció de víctimes de violència masclista són denegades, deixant-les en una situació de desprotecció brutal.

Vivim en una Espanya rància que, de la mà de l’església, ens recorda que el nostre cos sempre ha estat un camp de batalla. Una de les grans expressions d’això va ser l’intent de tirar endavant una contrareforma de l’avortament. Una iniciativa liderada per aquell consell de 13 homes del Partit Popular que volia impedir que les dones poguéssim exercir el dret a decidir sobre el nostre propi cos. Aquest règim catòlic que, de vegades pren forma d’autobús, vol imposar-nos que tot allò que se surt de la seva lògica heteropatriarcal no hi té cabuda.

Fa molt anys que des del carrer denunciem que l’Estat i tota la seva estructura institucional és molt lluny d’estar al servei del benestar de les persones, sinó que són eines segrestades per les elits, els mercats i el sistema financer. Partint d’una societat on el 80% de les qui assumeixen les cures de les persones dependents són les dones, tenim una llei de dependència que és paper mullat quan des de dalt no hi ha una transferència de recursos a les autonomies per poder executar de forma real i universal aquesta llei.

Aquest règim autonòmic funciona a cop de retallades i privatitzacions i la pròpia màfia catalana en sap treure benefici propi del mateix. Ja sabem que les retallades al sistema públic i qualsevol retallada als drets socials és inversament proporcional a la capacitat de caminar cap a l’alliberament de les dones. Perquè tota responsabilitat que se li treu al sistema públic o comunitari, passa a ser responsabilitat de les llars i, per tant, de les dones, que som les que històricament ens hem encarregat dels treballs reproductius i de cures.

Com dèiem, ens trobem a les portes d’un referèndum que és una oportunitat per generar una ruptura amb el règim establert, una oportunitat d’obrir un procés constituent que ens permeti pensar com volem autogovernar-nos com a poble. Una oportunitat perquè totes aquelles persones que sempre hem estat als marges dels espais de poder exercim l’autodeterminació. Una oportunitat, en definitiva, per trencar amb tots els eixos estructurals de desigualtat per raó de gènere, classe, origen, estatus migratori, orientació sexual o diversitat funcional. Un cop més, allò que des dels feminismes fa molt temps que portem reivindicant, pren més sentit que mai. Cal que posem la vida i la seva sostenibilitat al centre. Cal que defensem, com sempre hem fet, amb urpes i dents si cal, allò que les companyes llatinoamericanes tan sàviament anomenen el buen vivir.

Però per fer això sabem que caldrà desbordar els marcs polítics i legals actuals mitjançant la desobediència. Però això les feministes ho portem al nostre ADN. Davant un món i unes lleis que sempre han estat pensades i fetes pels homes, nosaltres hem hagut de desobeir i batallar cadascuna de les nostres conquestes. Som hereves de moltes, moltíssimes dones, lesbianes i trans i ens devem a elles i al llegat de lluita que ens van deixar a la nostra responsabilitat.

Jo, com moltes d’altres, fa molt temps que sé on està el pols de la lluita i el motor de tot canvi. La història ens ensenya moltes coses. Entre elles, que les revolucions no esdevenen als palaus, ni als despatxos ni a les institucions. Jo tinc molt clar amb qui vull anar agafada de la mà ara i sempre. I vull fer-ho amb el feminisme per bandera, com a lluita fonamental, estratègica, inaplaçable i imprescindible. Vull anar de la mà de totes les companyes que sempre hem estat expulsades dels centres de poder, amb les precàries, amb les companyes migrades, amb les que no assumeixen una identitat imposada, a les que estimen com volen, amb totes les que mantenen les lluites als pobles i als barris, als carrers, a la feina, al llit, a les fronteres, als CIES, a les zones rurals i lluny de les grans ciutats. Vull seguir apostant pel municipalisme rupturista com a aposta per democratitzar radicalment, redistribuir la riquesa i el treball i descentralitzar els nuclis de poder jeràrquics.

El referèndum pot ser una oportunitat més per trencar amb el règim patriarcal capitalista i colonial. Una gran passa per exercir el dret a l’autodeterminació que només serà possible si capgirem l’actual model de relacions d’autoritat polítiques, econòmiques i socials.

Dotem de perspectiva feminista aquesta lluita, perquè sense nosaltres, no hi haurà revolució i alliberament possible.

Visca la lluita feminista!

Clara Sànchez. Activista feminista